Igualment, per exemple, el singular és el nombre no marcat respecte del plural, per això quan diem “el dofí és un animal marí” sabem que no ens referim a un sol dofí, sinó a tots els dofins. Per tant, quan diem “els garriguencs”, ens referim tant als homes com a les dones.

La majoria de cercles feministes, però, ho consideren un fenomen masclista i que ha fomentat la invisibilització de la dona, i hi han donat, principalment, dues respostes: o bé optar pel desdoblament (“tots i totes”, “presos i preses”), o bé actuar com si el gènere no marcat, l’inclusiu, fos el femení. La primera solució és molt problemàtica perquè, a nivell lingüístic, és inviable desdoblar constantment i així es fan feixucs els missatges i s’acaba desmuntant la coherència del discurs i, si no hi ha coherència, hi ha discriminació.
Fer servir el femení genèric, en canvi, respecta aquesta dinàmica de funcionament intern de la llengua: un gènere inclou l’altre, i així se simplifica.

El capgirament de la norma, la novetat de parlar dels catalans dient només “les catalanes” (i l’impacte que això genera) són un bon recurs polític que beneficia la visibilització i la normalització de la causa feminista.
Per tot això, en l’elaboració d’aquest programa hem cregut convenient emprar el femení com a gènere no marcat. La lògica lingüística serà la mateixa que si el text fos escrit en masculí, però a l’inrevés. Si un substantiu com ara “treballadores” figura només en femení, és que inclou els homes. Si volem especificar que només parlem de les “dones treballadores”, hi figura així, igual com, altrament, ho acotaríem dient “els treballadors homes” o “els
treballadors de sexe masculí”.
La possibilitat d’incorporar un gènere en un altre és un fet purament lingüístic i no el qüestionem: el masculí no exclou les dones a nivell lingüístic, però les pot invisibilitzar a efectes socials. Com que els homes no han patit mai un dèficit de projecció pública, calen, almenys provisionalment, mesures compensatòries com aquesta.

​